Tercer fil sí, façana també

Publicat el 15 de febrer de 2012 a Articles, Blog, Destacat, Política | 0 comentaris

Ara farà dos anys que, en un acte sense precedents celebrat al Palau de Congressos, es va celebrar una trobada per a mi transcendental en què ens vam reunir l’administració municipal, l’autonòmica i l’estatal. Tots vam coincidir en el traçat ferroviari de la Tarragona del futur.

Però no només hi estàvem d’acord les administracions, que ja és important. També hi van participar el Port, les entitats econòmiques, els col·legis professionals i la societat civil. He de destacar la posició unànime a favor d’uns traçats dels quals podem realçar dues coses:

En primer lloc, s’alliberava la façana marítima, es donava accés a l’alta velocitat a Tarragona amb la nova estació i es donava sortida a les mercaderies del Port.

En segon lloc, i molt important, es donava un fenomen poc habitual, com és la unanimitat entre les administracions, però també entre les forces polítiques i socials de Tarragona.

Què ha succeït en aquests dos anys? La crisi s’ha globalitzat fins a extrems insuportables, amb els casos del pla de rescat econòmic de Grècia o els canvis de govern d’Itàlia i Portugal. A més, Espanya ha patit els atacs dels mercats fins a límits insospitats. Fins i tot ens hem familiaritzat amb conceptes que fa només dos anys ningú no coneixia, com les primers de risc o les retallades del dèficit.

La tresoreria de particulars, empreses i administracions trontolla fins a extrems que no podíem sospitar. A tall d’exemple podem citar el cas de la Generalitat, que ara fa uns mesos va patir un endarreriment en el pagament de les nòmines als seus treballadors. D’altra banda, l’Estat ha paralitzat les obres de l’A-27, de l’estació de l’aeroport, de la T-11, totes elles obres prioritàries del nostre territori.

Si tenim en compte que el cost de les infraestructures ferroviàries a les quals abans m’he referit va a càrrec de la Generalitat i de l’Estat, i adoptant una posició realista, no estem en condicions d’exigir d’aquestes administracions la construcció immediata del conjunt d’infraestructures. Ara bé, aquest mateix tema ja el vaig tractar dies enrere, durant la conferència que vaig pronunciar sobre l’estat de la ciutat. Llavors ja vaig dir, i ara m’hi reafirmo, que no renunciem a cap d’aquestes infraestructures, però òbviament totes elles patiran un endarreriment en la seva realització. Un fet que, insisteixo, en cap cas pot significar renunciar-hi.

Algú deia que des d’una visió partidista podia ser rendible per al govern local exigir-les a unes administracions que tenen altres colors polítics. Em nego a acceptar-ho. En política també cal ser responsable i, en aquesta situació, les administracions som les primeres que hem de fer aquest exercici de responsabilitat.

No estaríem parlant del tercer fil si tinguéssim la garantia que les obres de soterrament de la línia Reus-Roda poden estar fetes en 3, 4 o 5 anys. Però no existeix aquesta seguretat.

Com deia abans, han passat dos anys des de l’acord i sembla que és poc temps. Amb tot, dos anys són molt quan es parla de competitivitat, un valor que en una economia global és cada cop més imprescindible en empreses i entitats econòmiques.

En aquest temps els endarreriments en infraestructures i la necessitat de competir fan que ara apareguin problemes i solucions que no es plantejaven dos anys enrere. Em refereixo al tercer fil, que no és res més que afegir a les vies actuals un tercer rail, de manera que s’iguali a l’ample de via europeu i puguin circular per les nostres vies els ferrocarrils d’ample europeu i d’ample espanyol.

Fins ara, aquest ample de via europeu arriba fins a Castellbisbal, punt de partida de les mercaderies cap a Europa i que es troba ubicat a 25 quilòmetres de Barcelona, unit al seu port i als seus polígons industrials. Això els dóna un avantatge a l’hora de competir amb els nostres polígons i el nostre Port.

Per a ser competitives, el nostre Port necessita que les mercaderies que hi embarquin o hi desembarquin arribin fins a aquest punt, a fi d’entrar o sortir d’Europa. Això ho resol el denominat tercer fil, que d’aquí a Castellbisbal té dos trams: un de provisional, entre Tarragona i Sant Vicenç, i un altre definitiu entre Sant Vicenç i Castellbisbal, amb un cost total de 180 milions d’euros, dels quals 95 milions corresponen al tram definitiu i els altres 85 milions al tram provisional, que naixeria a Tarragona.

Davant d’aquesta situació, no hi cap més resposta que el sí a aquest tercer fil. És una decisió de sentit comú, de realisme i, sobretot, d’oportunitat.

Ni el Port ni la nostra indústria poden esperar que la situació econòmica permeti la realització de les infraestructures ferroviàries previstes i, a més, en aquests moments ningú mitjanament responsable i que toqui de peus a terra pot posar-hi una data d’inici o de finalització. No ens enganyem, la indústria i el Port no són ens freds, inerts. Són persones, són llocs de treball, són famílies senceres, són riquesa i prosperitat per a la nostra ciutat. A tall d’exemple, els polígons industrials ocupen 7.500 persones a Tarragona, mentre que el pes del Port com a font d’ocupació està fora de qualsevol dubte. Queda clar, doncs, que si enfonsem la nostra indústria i el nostre Port, enfonsem Tarragona.

Per tant, qualsevol decisió que no sigui aquesta, la d’apostar pel tercer fil, és fer demagògia irresponsable que per a la ciutat de Tarragona tindria un cost molt elevat.

Però encara hi ha més. En els termes en què ha estat plantejat, el debat suposa la ruptura d’una unitat que és necessària restituir amb urgència. El tercer fil requereix el suport de tothom. També del partit que governa l’Estat. La ruptura d’aquesta unitat seria una irresponsabilitat que la ciutat no podria perdonar. Confio que els dirigents del PP corregeixin, en l’àmbit que sigui precís, aquest error d’apreciació que s’ha comès.

Em resisteixo a creure que sigui una estratègia per cobrir les espatlles a un “no” del Govern estatal a una o una altra inversió. Estic segur que no és aquesta la intenció, per això espero que qui hagi de fer-ho sigui receptiu a la demanda de la ciutat i doni mostres del seu tarragonisme recolzant la construcció del tercer fil que permeti la sortida de mercaderies i posteriorment, quan arribi el moment, l’alliberament de la façana marítima amb el soterrament de la via pel seu nou traçat.

En aquesta posició, la de defensar els interessos de Tarragona sense renunciar a cap dels projectes previstos, m’hi trobaran sempre.

 

Josep Fèlix Ballesteros

Alcalde de Tarragona